Constituït com un estat social i democràtic de dret en forma de República presidencialista, Colòmbia és un dels països amb més creixement del continent sud-americà i una de les economies amb millors perspectives del món en termes de PIB pels propers anys segons el Financial Times. Sorprenent carta de presentació per un país que encara suporta la feixuga càrrega del conflicte armat, el tràfic de drogues i la violència. Bressol del mestissatge entre els europeus, indígenes i africans, la idea d’aquest racó dividit per la serralada dels Andes, banyat per les aigües del Pacífic i del Mar del Carib, encara ara és enganyosa. La seva història és convulsa i ve marcada per un passat precolombí que poc els identifica, per una conquesta Espanyola de la qual reneguen i per un segle XX fosc i pertorbador del qual avui dia encara costa, i molt, treure’n paraules de qualsevol interlocutor colombià.
Colòmbia segueix vinculada a les FARC, la “guerrilla”, mitjançant les armes, pretén acabar amb les desigualtats socials, econòmiques i polítiques del país i lluita contra el capitalisme nord-americà i es proclama marxista. Però el problema té masses connotacions com per fer-ne una lectura simple etiquetant bons i dolents. La droga té un paper protagonista ja que el país és el principal productor mundial de cocaïna, amb un 50% de la producció anual arreu del món i el negoci del narcotràfic mou milers de milions d’euros any rere any. No és estrany doncs, que les zones de conflicte, aquelles vetades pels estrangers i pràcticament per a tots els colombians, estiguin controlades per les FARC, l’ELN o els diferents grups paramilitars. Allà és on les pràctiques com el segrest, l’extorsió, el reclutament de menors, la violència sexual i la tortura tenen una presència aberrant i on tots els involucrats, incloent-hi l’Estat Colombià, provoquen un drama humanitari sense precedents. En conseqüència, Colòmbia és el país del món amb més desplaçats interns, la població té l’enemic a casa i el conflicte sembla no tenir solució.
Aquesta regió acull cada dia més catalans i ens rep amb els braços oberts i, fent honor al seu nom, com si d’una dona es tractés, ha de costar tota una vida arribar a entendre-la. Aquí s’hi parlen més de seixanta llengües ameríndies i moltes d’altres encara sense classificar, regió de contrastos, d’alçades imponents, del majestuós Amazones, de la calidesa del Carib i de la força salvatge del Pacífic. Un país que ara es comença a descobrir a ell mateix, que té ganes de deixar enrere el seu passat fosc i construir un futur que faci honor a la seva gent. Aquesta Colòmbia mereix perdó sense oblit, mereix un final proper a la impunitat, mereix responsabilitat política i mereix una pau social que deixi gaudir als seus, que els permeti sortir de casa i descobrir, estimar i valorar. Colòmbia mereix sentir-se nació.
Aquí és on visc i convisc des del març passat, el país que m’ajuda dia a dia a progressar personal i professionalment i, perquè no dir-ho, a reflexionar i relativitzar sobre Catalunya. La nostra causa és la d’una nació sense Estat mentre que a vuit mil kilòmetres la situació política fa un tomb de cent vuitanta graus i es converteix en la inversa, i es que com resa el poema de Miquel Martí Pol, tot està per fer i tot és possible.
Xavi de Alegría
Militant de la JNC Dreta de l’Eixample-Sagrada Família
visites