El President Mas va començar l'any impulsant una acció exterior mediàtica que ha servit no només perquè cada país membre de la UE estigui a l'aguait de què passa a Catalunya. Si no també per començar l'any amb força i fer que la causa catalana sigui un conflicte que ni els ideòlegs, economistes i caps d'estat puguin obviar. Que el President Rajoy hagi comentat al President dels EUA com un dels grans temes que “Catalunya no serà independent” és molt significatiu i bo ja que l’important és que es parli de nosaltres. I al final, amb el pas dels mesos, la bona imatge del procés dependrà exclusivament de la nostra acció no pas del que digui Espanya.
Tanmateix, aquest no és el primer cop que el país es planteja internacionalitzar la seva causa per a què pugui ser resolta amb mediació o intervenció estrangera.
Enguany, com bé sabeu, la Mancomunitat de Prat de la Riba fa 100 anys. El catalanisme, tenaç i perseverant, assolí la unió de les quatre províncies mitjançant un reial decret. La Mancomunitat assolí així un gran poder simbòlic i fou pels catalans una petita victòria, el retorn d’un pedaç de sobirania. Paral·lelament a l’auge catalanista que vivíem com a país, Europa entrava a la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra. Una guerra de trinxeres que entre ambdós bàndols, els aliadòfils i els germanòfils, deixà gairebé 10M de morts, 21M de ferits i 8M de desapareguts. Tot i la brutalitat de la guerra en sí, una part del catalanisme veia en la Gran Guerra la importància de posicionar-se i així guanyar-se la simpatia d’una gran potència per tal de rebre a canvi suport per a la independència de Catalunya. L’aposta catalana fou pels coneguts com aliadòfils: França, Regne Unit i EUA.
Milers de catalans, doncs, van anar a lluitar al costat de les files franceses, entenent que la neutralitat espanyola promoguda i defensada a Espanya per Francesc Cambó els seria favorable per a les seves demandes en cas de victòria. Però va resultar inútil. I França, a l’hora de la veritat, simplement es va reunir amb Espanya per tranquil·litzar-la que tot seguiria igual. Catalunya, per tant, quedaria fora de qualsevol menció en els catorze punts del President Wilson i per suposat del Tractat de Versalles.
Uns fets bastants recents, encara contemporanis, que ens recorden que si un vol guanyar la llibertat del seu país l’ha de convèncer des de dins. I, sobretot, que des de fora només ens recolzaran quan tot estigui dat i beneït.
Sergi Sarri
Coordinador JNC Barcelona Ciutat
visites