Per si no ens esperava un inici de curs prou intens
políticament parlant, amb una nova diada al setembre de gran mobilització
popular i una consulta sobre la independència al novembre, ara el govern espanyol
ha posat sobre la taula l’assumpte de la regeneració democràtica, que es
debatrà passades les vacances d’estiu.
És obligat aquí un apunt, i és que la consulta ja s’encamina
en la via que ara apunta el PP. La regeneració haurà de passar indefectiblement
per una major implicació i mobilització popular, i una de les vies és sens
dubte la convocació de consultes o referèndums, la possibilitat que la gent
s’expressi directament sobre temes concrets sense delegar les decisions en els
representants públics, el que genèricament s’ha anomenat els darrers anys “dret
a decidir”. Un dret a decidir de patent catalana però que s’ha començat a
exportar més enllà del Sènia com s’ha vist en les diverses manifestacions
republicanes arran de l’abdicació del rei Joan Carles I.
Tornant a la proposta apuntada, més que presentada (s’han
donat molts pocs detalls), per l’Executiu de Rajoy, la de l’elecció directa
dels alcaldes, ha estat força criticada als mitjans. I és que amb el mapa
municipal que es podria dibuixar amb les eleccions de l’any que ve, aquesta
proposta permetria als populars conservar ajuntaments importants com Madrid o
València. Amb el sistema actual, corren el risc de veure’s desplaçats per
coalicions d’esquerres. També s’ha proposat, amb menys repercussió mediàtica,
reduir el nombre d’aforats... pocs dies després d’augmentar-ne el nombre amb la
inclusió de la Família Reial i sense deixar temps gairebé pel debat
parlamentari.
I és que cal tenir ben clar que ara mateix la regeneració democràtica
és un clivatge electoral, un motiu que porta la gent a decidir-se per una opció
electoral o per una altra. No és un qüestió que es pugui tractar a mitges i a
corre-cuita. Cal, prèviament, durant i després, un debat social profund i serè.
Si això que alguns han anomenat la vella política vol aprofitar les temàtiques
de la nova política per la simple perpetuació al poder o per fer operacions
cosmètiques, només aconseguirà accelerar el seu envelliment. El 2014 és l’any
del tricentenari i dels cents anys de la Mancomunitat, però també es podria
recordar que enguany fa seixanta anys que Giuseppe Tomaso di Lampedusa
començava a escriure Il Gattopardo,
que parla dels canvis que a vegades fan els poderosos per fer que tot segueixi
com estava.
Començarà un nou curs i un nou cicle polític, marcat per una
disputa electoral frec a frec amb ERC. Caldrà reconèixer que la intensitat
posada en l’eix nacional, ara en clau independentista, no ha deixat veure que
hi ha altres terrenys de joc, com el de la regeneració democràtica, en la que
els republicans s’han sabut posicionar. Tard o d’hora (i millor d’hora que
tard) caldrà sortir-hi a jugar també. I quan arribi el moment, caldrà tenir ben
clar que no es poden repetir els errors d’altres partits. Que alguns debats o
es fan amb calma i profunditat (amb els riscos que això comporta) o millor no
es fan.
Pau Cortés Miralles
Militant de la JNC Sant Martí
