Context del discurs:
“Atesa la situació política que es viu a Catalunya, el Parlament Europeu, a proposta del grup liberal, ha decidit convidar el President Mas a fer un discurs davant l’Eurocambra. En aquest discurs, el President exposarà perquè Catalunya ha de poder entrar automàticament a formar part de la Unió Europea davant una eventual independència.”
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Sóc aquí com a part d’un procés polític que va començar la tardor del 2012. Aleshores, un milió i mig de persones –en un país de set milions i mig– van sortir al carrer per demanar la plena sobirania del seu país, Catalunya. Aquella manifestació multitudinària agermanava les dotze estrelles que representen la unió dels estats europeus amb les quatre barres, símbol de la nació catalana. El lema que encapçalava aquella concentració no deixava dubtes tampoc sobre el destí últim de tot el moviment: “Catalunya, nou Estat d’Europa”.
Perquè, fins i tot quan uns pocs dels que apostaven per aquesta via cridaven que fora de la Unió estaríem millor –el nostre país no és aliè a alguns fenòmens que malauradament sacsegen al continent–, una gran majoria de la societat responia amb serenor que Europa és també casa nostra, que som europeus i estem orgullosos de ser-ho. I, que tant si el poble català opta per la independència d’Espanya com si no, nosaltres voldrem seguim sent presents en aquesta gran Cambra.
Parlo “d’independència d’Espanya” i no pas “d’independència” a seques. I és que sempre he defensat que ja fa molts anys que no ens és permès de pensar en una independència tal i com s’entenia ara fa cent anys. Si els catalans i catalanes així ho decideixen, accedirem de forma més directa al món de les interdependències.
La globalització dilueix fronteres. Els murs s’enderroquen, no només els físics, com vam poder veure ara fa vint-i-cinc anys al cor d’Europa, també els mentals i els culturals. La interdependència ens ofereix més oportunitats, però també ens obliga a assumir més riscos, ja que els errors d’altri també ens afecten. En aquest sentit, crec que la Unió Europea és el millor instrument per gestionar plegats i compartir les oportunitats però també els riscos, els d’ara i els que han de venir. Una d’aquestes grans oportunitats és, es clar, l’euro, una de les monedes més fortes del món. La nostra voluntat també passa per adherir-nos a l’euro, com ja fan actualment dinou països dels vint-i-vuit membres, una moneda que és alhora un símbol de la unitat del projecte europeu.
He començat mencionant la gran manifestació que m’ha dut fins aquí, i vull afegir que després d’aquesta n’han vingut dues més, també multitudinàries, on les banderes europees i tot el que representa Europa hi van ben presents també. De fet, una d’elles va estar inspirada en la que van fer Lituània, Letònia i Estònia poc després de la caiguda del mur de Berlín. Tres països que ara seuen aquí en peu d’igualtat amb la resta de nacions i comparteixen la moneda comuna. El moviment sobiranista català, de fet, no vol sinó això. He començat parlant de la gran mostra de voluntat popular, deia, però la raó que m’ha dut aquí no té res a veure amb les banderes, els símbols o les nacions.
Sóc aquí per demanar que, si els catalans ho decideixen lliurement, democràticament i pacíficament, puguin seguir sent membres de ple dret de la Unió Europea. Sóc aquí per fer constar que tot el procés s’ha fet i se seguirà fent amb tres dels principis fonamentals de la Unió, reflectits als Principis Fonamentals i als diversos tractats comunitaris:
-El primer principi és el del respecte permanent per la llibertat de tots i cadascun dels individus per expressar-se a favor i en contra d’aquesta qüestió, i per actuar en conseqüència dintre dels límits de la convivència; de fet, creiem que aquest debat només té sentit des dels diversos arguments que puguin oferir els ciutadans i organitzacions que defensin una postura o una altra, des de la tolerància i des del pluralisme.
-El segon principi en el qual hem cregut sempre ha estat en les urnes com la millor via per conèixer el parer popular de forma escrupolosament democràtica; de fet, ja vam organitzar una consulta el novembre del 2014, un procés participatiu acordat per la majoria de partits catalans, però que l’Estat espanyol va impedir que tingués validesa legal, com ens hagués agradat.
-I finalment, l’últim principi amb el qual hem estat molt estrictes a l’hora de fer tot aquest procés ha estat la forma totalment pacífica com s’ha dut a terme. Voldria destacar aquest punt: s’han produït algunes de les manifestacions més importants dels últims anys a Europa –el moviment per la plena sobirania sempre ha tingut una àmplia base de suport popular– i, en canvi no es va registrar ni un sol incident; de fet, es van convertir en jornades festives. En aquest punt, crec que cal remarcar la lliçó de civisme que ha donat la societat civil catalana al món.
Sóc aquí perquè crec fermament que el procés català, lluny de ser vist com una anomalia, hauria de ser considerat com un episodi normal dins del nostre món, si es fa, com és el cas, amb els tres paràmetres que he esmentat abans, la llibertat, la democràcia i la pau. La Unió Europea ha dut a terme una considerable ampliació els últims vint-i-cinc anys, i s’espera que properament encara més països hi puguin accedir. Però em voldria referir a un procés concret, el que va fer el 2014 una vella nació europea com la nostra: Escòcia.
El procés escocès va ser per nosaltres un lloc on emmirallar-nos, una mostra també de civisme i de debat serè d’un poble madur que va poder decidir el que més li convenia pel seu futur col·lectiu. Un poble madur que també va expressar en tot moment que passés el que passés volien seguir sent europeus. No sé què votaran els catalans, potser voldran romandre com una nació més dins d’Espanya, com van fer els escocesos respecte el Regne Unit; el que sé segur és que hi ha un ampli desig a la societat catalana de votar sobre el seu futur com a poble, de la mateixa manera que hi ha un ampli desig, com expressava abans, de seguir essent europeus.
Sóc aquí també perquè l’Estat espanyol ha volgut esquinçar la llarga tradició que tenia el catalanisme, el corrent polític majoritari a Catalunya, una part del qual ara demana la plena sobirania justament per l’actitud hostil de l’Estat. El catalanisme ha contribuït històricament a la governabilitat d’Espanya, a la seva modernització i al seu desenvolupament. Un pas imprescindible per aconseguir-ho era, es clar, entrar a la Unió Europea, la qual cosa es va aconseguir l’any 1986. Però els darrers anys el govern espanyol ha volgut avortar qualsevol intent de major autogovern per a Catalunya, per petit que fos. És especialment feridor el tracte econòmic, ja que es manté una sistema de redistribució que va molt més enllà del que es pot entendre per solidaritat. Catalunya és la que té un major producte interior brut, la que més exporta i més inversió estrangera rep de totes les regions espanyoles, però el sistema de redistribució, que s’emporta molts dels recursos produïts a Catalunya, frena el progrés econòmic del nostre país.
Un dels àmbits on més clarament s’ha pogut veure tot això ha estat en les infraestructures, i en això Europa n’ha pogut ser testimoni. Fa més de vint anys que Catalunya demana el Corredor Mediterrani, un corredor ferroviari que permetrà connectar l’arc mediterrani, on es concentren el major nombre de mercaderies i amb ports tan importants com Algesires, València i Barcelona, amb la resta d’Europa. Però els governs espanyols sempre s’hi han oposat, i per motius estrictament polítics. Fins i tot després que la Comissió Europea, amb bon criteri, va deixar clar que aquesta era una inversió prioritària, que afavoria tot el continent, l’Estat espanyol ha seguit insistint en la necessitat d’incloure també un corredor central que passés per Madrid, encara que això signifiqués haver de foradar els Pirineus de costat a costat.
Sóc aquí perquè no voldria que quedés trencada una llarga relació de més de trenta anys, que és la que han tingut Catalunya i Europa. Catalunya sempre s’ha sentit molt bé dins les institucions, i en aquest punt crec important subratllar el paper que ha tingut dins el Comitè de Regions. De fet, el segon president del Comitè va ser Pasqual Maragall i Mira, que pocs anys després esdevindria president de Catalunya. En aquell moment, el qui aleshores presidia el govern català era alhora president de l’Assemblea de les Regions d’Europa. Ara, el país vol decidir si el lloc que vol ocupar és dins del Comitè de Regions o si, en canvi, vol seure en aquesta Cambra al costat dels altres Estats sobirans.
Sóc aquí perquè quan parlo de la voluntat dels catalans de seguir sent europeus ho dic amb la clara convicció que, si Catalunya vota per la separació, voldrem ser un actor protagonista a la vida política d’aquesta Cambra. Voldrem ser un actor clau en la política europea com sempre vam voler ser-ho en la política espanyola. De fet, ens avala una llarguíssima tradició de pactisme, que es remunta segles enrere.
Però si Catalunya pot aspirar a ser un actor clau és sobretot perquè tindria prous recursos per poder afrontar el seu propi desenvolupament econòmic, i de fet es convertiria en contribuent net a la Unió. La construcció del corredor mediterrani, que he mencionat abans, potenciarà encara més el nostre país com un dels grans motors econòmics del sud d’Europa.
Justament és sota aquesta premissa que Catalunya és, des de la seva fundació, membre dels Quatre Motors per Europa, al costat de Baden-Württenberg, Llombardia i Roine-Alps, un consorci format per les quatre regions més industrialitzades d’Europea, i a la que més tard es van associar Flandes i Gal·les. La sortida de Catalunya de la Unió implicaria el risc d’alentir, encara que fos de forma temporal, una de les grans turbines que impulsen la nau europea.
Sóc aquí perquè tenim l’aspiració d’esdevenir la capital del sud d’Europa, una zona especialment castigada per la crisi econòmica. Catalunya pot ser el referent necessari per impulsar el progrés dels països del sud i allunyar el fantasma de l’Europa de les dues velocitats de la que parlen alguns experts. Perquè, a més, comptem amb una gran metròpoli europea, Barcelona, que ja ara exerceix la capitalitat de la Unió per la Mediterrània. Aquesta organització, que uneix els països europeus, els del nord de l’Àfrica i els del Pròxim Orient, crec que pot ser fonamental no només per les oportunitats econòmiques que pot generar, sinó perquè també pot permetre combatre conjuntament algunes de les amenaces més greus a les quals s’enfronten les tres regions, com és el terrorisme. Barcelona, com a capital d’Estat, podria ser un impuls definitiu per aquesta institució.
Sóc aquí, en definitiva, per representar un poble europeu que vol seguir sent europeu. He començat parlant de la manifestació de fa tres anys però podria mencionar un fet més recent: a les darreres eleccions europees, les del 2014, la participació a Catalunya va ser més alta que la del conjunt d’Espanya i que la del conjunt d’Europa. És una mostra més del nostre orgull de ser europeus. Per això m’agradaria que Catalunya pogués entrar automàticament a formar part de la Unió Europea si els ciutadans catalans decideixen esdevenir un Estat.
Comparteixo plenament el que va dir un president de la Generalitat ara fa quinze anys: l’entrada a Europa d’Espanya, dins la qual hi era, es clar, Catalunya, va ser molt més que un fet polític i molt més que un fet econòmic: va ser el final solemne d’un llarg període d’ignorància mútua. M’agradaria que la decisió que prengui de forma lliure, democràtica i pacífica un poble sobirà com és el català, sigui quina sigui, no trenqui el final solemne a la ignorància que vam aconseguir fa vint anys.
Moltes gràcies.
visites