El dia 11 de setembre de 1714 Barcelona va capitular i Felip V, amb l'ajuda de les tropes franceses, va començar a enderrocar tot allò que ens unia a una identitat catalana. Els catalans, amb els anys, vam crear un relat propi sobre l'endemà de la Gran Desfeta basada en el tòpic identitari que el 12 de setembre vam sortir a obrir la persiana de nou com si res no hagués passat. Res més lluny de la realitat. Però en la construcció del relat catalanista, en la reconstrucció del sentiment català, calia redefinir la mentalitat d'un poble súbdit, oprimit i resignat, i l'eufemisme de poble pencaire, sense manies i amb enginy, ha estat fins avui una cuirassa perfecta amb un objectiu de fons: sobreviure. Sobreviure i esperar un futur menys hostil per materialitzar els nostres anhels.
Un any abans de la Gran Desfeta, el 1713, es va fer palès el degoteig de catalans que van iniciar el seu periple fins a Viena i altres ciutats de l'Imperi Austro-Hongarès: la diàspora catalana. Un flux constant que no va començar a disminuir fins al cap de 12 anys, el 1725, quan, amb el Tractat de Viena, el ja emperador Carles VI d'Àustria va renunciar a reclamar el tron d'Espanya i les colònies associades a aquest. Fins aquell moment, en que la repressió per part de Felip V disminuí significativament, fins a 25.000 habitants de la corona catalano-aragonesa, especialment els que s’ho van poder permetre, s’havien exiliat per fugir del domini borbònic.
Des de la capital imperial, Carles VI, va tenir un company de viatge: Ramon Frederic de Vilana-Perles, marquès de Rialb. Més enllà de ser la seva mà dreta, Vilana-Perles va exercir un paper destacat en l'enviament de suport militar i en la construcció o subvenció de diferents espais d'interrelació i de poder dels austriacistes que havien emigrat des de les possessions ara governades per Felip V: l'Hospital dels Espanyols, l'Església dels Trinitaris Descalços, el Consell d'Espanya, etc. Ell és un exemple, però n’hi va haver més: Francesc de Castellví, Manuel Desvalls, Dídac Pallarès, Maurici Andreu, ... A tots els que van creure fins al final que la victòria era possible: gràcies.
Des la JNC de Barcelona, aquest passat mes de febrer hem volgut fer un petit homenatge a tots els catalans exiliats d’ara fa tres-cents anys, resseguint aquells espais de la ciutat de Viena on molts d’ells van poder seguir conservant la seva identitat.
Avui, tres-cents anys després, som conscients del que ha costat alliberar-nos de les nostres pròpies pors; avui som conscients que Espanya, entesa com a nació castellana, no ha variat el seu modus operandi en tant de temps. Avui som conscients que no volem estar sotmesos tres-cents anys més. I és per això que seguirem defensant, tossudament alçats, la nostra llibertat pacíficament i democràtica.
Sergi Sarri
Coordinador JNC Barcelona Ciutat
visites