El 30 de novembre de 1713, diada de Sant Andreu, ara fa tot just 300 anys, s’escull el nou Consell de la Ciutat de Barcelona. Rafael de Casanova i Comes és elegit Conseller en Cap, que duia aparellat el grau de coronel de la milícia ciutadana dels gremis o Coronela.
Així, Casanova entra en la història en el moment decisiu de la ofensiva borbònica sobre Barcelona, dirigint políticament la resistència, tot i que ens els darrers moments del setge va mostrar-se partidari de la negociació diplomàtica per aconseguir la pau. No obstant, acatà la decisió de la majoria dels representats dels Tres Comuns de continuar la resistència.
La matinada de l’11 de setembre de 1714 les tropes borbòniques iniciaren l’atac definitiu sobre Barcelona. Casanova es dirigí cap al baluard de Sant Pere, on s’inicià un contraatac que acabà en una aferrissada batalla cos a cos. El conseller en cap va caure ferit en una cuixa mentre enarborava l’estendard de Santa Eulàlia, que només es desplegava en cas que la ciutat corrés un gran perill per tal de despertar la fervor combativa dels resistents. Casanova va ser immediatament traslladat a l’Hospital de la Santa Creu, en els registres d’ingressos del qual va ser inscrita la seva suposada mort. No se sap del cert si aquest fet va ser un error com a conseqüència de la confusió del moment o bé una acció premeditada en previsió de la més que probable caiguda de Barcelona a mans de les tropes borbòniques i la consegüent repressió política.
La mitificació de la seva figura ha desfermat un intens debat entre els que denuncien que el seu nom passi per sobre d’altres noms decisius de la guerra (com ara Bac de Roda, Antoni de Villarroel, Josep Moragues, o fins i tot per sobre del poble anònim que lluità fins el final) i els qui el consideren un veritable heroi que liderà la resistència i exercí com a primera autoritat de Barcelona fins a l’últim moment.
Marc Rodés
Àrea Projectes i BCN 2014
visites