El 17 d’abril de 1711 mor de forma sobtada l’emperador Josep d’Àustria. El seu germà l’arxiduc Carles, que havia instal·lat la seva cort a Barcelona l’octubre de 1705, és cridat a succeir-lo. En conseqüència, l’arxiduc abandona el Principat, sense renunciar a la corona espanyola, per convertir-se en el nou emperador. La seva esposa, l’emperadriu Elisabet Cristina, romandrà a Barcelona com a reina regent, lloctinent i capità general de Catalunya i dels altres regnes i dominis d’Espanya, com a garantia de la fidelitat del nou emperador a la causa catalana.
En aquest context, el temor a la constitució d’una gran potència habsburguesa a Europa va donar pas a les negociacions que culminarien en els Tractats d’Utrecht i Rastatt de 1713-1714. És per això que el 19 març de 1713, ara fa tot just 300 anys, Elisabet Cristina abandonava el Cap i Casal i posava rumb a Viena (val a dir que el seu marit, l’emperador Carles, també la reclamava al·legant “la gran importància de la desitjada successió”). Els catalans no van oposar resistència a la sortida de l’emperadriu i les autoritats del Principat l’acomiadaren amb tots els honors, tot i ser conscients que la seva presència significava la darrera esperança davant la intenció aliada d’abandonar la reivindicació dels drets dels catalans en les negociacions que s’estaven duent a terme entre França i els països aliats per posar fi a la guerra.
Res més lluny de la realitat: a finals d’abril de 1713 les institucions catalanes tenen coneixement de la signatura, el mes de març passat, del tractat d’evacuació del Principat per part de les potències implicades en la Guerra de Successió. Quatre mesos més tard, el juliol de 1713, les tropes austríaques foren evacuades de Catalunya en virtut del Tractat de pau d’Utrecht i els catalans es veien abocats a lluitar en solitari contra les tropes de Felip V.
Marc Rodés
Àrea Projectes i BCN 2014
visites