Aquest mes d’abril es va commemorar el trentè aniversari de la Guerra de les Malvines. Una guerra que va enfrontar Argentina i el Regne Unit durant una mica més de dos mesos per obtenir el control de l’arxipèlag, el qual pertany als anglesos des de 1833 i que Argentina ha intentat recuperar, sense encert, des d’aleshores. El conflicte es va donar en un moment de complicitat pel país sud-americà, tant econòmicament com social, i en hores baixes per part de la Junta militar que tenia el control del govern, però no el suport de la població. En aquesta situació, el cap de la Junta, Leopoldo Fortunato Galtieri, i els diferents membres que l’acompanyaven van decidir emprendre una acció que els permetés recuperar la legitimitat i confiança dels argentins. Les Malvines eren l’ocasió perfecte.
Confirmada la intenció de tornar a fer seves aquelles illes, el 2 d’abril de 1982 va començar l’operatiu i pocs dies després van obtenir el control del territori en qüestió. A partir d’aquell moment els argentins van sortir al carrer per celebrar la victòria i Galtieri va aconseguir el principal objectiu, recuperar la confiança dels argentins i la legitimitat per enrederir encara més les reformes institucionals que havia promès en els seus inicis com a president. El que no s’esperaven els argentins era que els nord-americans no els donessin suport. Tot i les bones relacions entre els dos països, Ronald Reagan, president dels Estats Units, va preferir donar suport a un aliat en la Guerra Freda en comptes de posicionar-se a favor d’un país que no es trobava a primera línia internacional. Així doncs, Argentina es va quedar sense el seu aliat principal i Margaret Thatcher, Primera Ministra Britànica, no va desaprofitar l’oportunitat de les Malvines per tornar a recuperar el suport dels britànics, tal com pretenia Galtieri. Llavors, el Regne Unit va iniciar una ofensiva que va durar fins el 14 de juny de 1982, data en la que els Argentins es varen rendir.
Confirmada la intenció de tornar a fer seves aquelles illes, el 2 d’abril de 1982 va començar l’operatiu i pocs dies després van obtenir el control del territori en qüestió. A partir d’aquell moment els argentins van sortir al carrer per celebrar la victòria i Galtieri va aconseguir el principal objectiu, recuperar la confiança dels argentins i la legitimitat per enrederir encara més les reformes institucionals que havia promès en els seus inicis com a president. El que no s’esperaven els argentins era que els nord-americans no els donessin suport. Tot i les bones relacions entre els dos països, Ronald Reagan, president dels Estats Units, va preferir donar suport a un aliat en la Guerra Freda en comptes de posicionar-se a favor d’un país que no es trobava a primera línia internacional. Així doncs, Argentina es va quedar sense el seu aliat principal i Margaret Thatcher, Primera Ministra Britànica, no va desaprofitar l’oportunitat de les Malvines per tornar a recuperar el suport dels britànics, tal com pretenia Galtieri. Llavors, el Regne Unit va iniciar una ofensiva que va durar fins el 14 de juny de 1982, data en la que els Argentins es varen rendir.
Casualitat o no, tres dècades després la situació es torna a repetir. El 16 d’abril d’aquest mes passat la Presidenta d’Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, va anunciar de manera “sorprenent” l’expropiació del 51% de les accions de la petrolera argentina YPF que pertanyien a Repsol, la qual tenia el 57% de les accions totals. Dos dies després les accions d’YPF a Wall Street perdien més d’un 26% i deu dies després el Senat argentí aprovava l’expropiació.
Aquest fet ha suposat un revés per a Espanya i Repsol. Però també pot comportar una situació negativa per a Argentina, ja que molts cops és més important el com s’ha dut a terme l’acció que no pas el què. Segurament, si en comptes d’utilitzar el populisme i la premissa de “buscar un enemic extern per obtenir suport intern” tal com varen fer en el cas de les Malvines, s’hagués utilitzat el diàleg i la negociació, el resultat hagués estat un altre ja que a Repsol no li interessaria perdre poder a nivell internacional i la negociació hagués estat factible. Però això no són més que suposicions. Segurament s’hagués evitat alarmar la comunitat internacional i sobretot la més que possible escapada dels inversors, que després de veure l’acció del Govern argentí expropiant la seva major empresa en mans d’una companyia internacional sense pagar cap mena d’indemnització, s’ho pensaran dos cops abans d’instal·lar-s’hi ja que en qualsevol moment els hi poden prendre tot.
Les reaccions per part d’Espanya no es van fer esperar. El Ministre d’Assumptes Exteriors, José Manuel García-Margallo, va qualificar que la mesura “és hostil i trenca el clima de cordialitat en les relacions entre Espanya i Argentina”. A més, el Govern assegura que el 28 de febrer d’aquest any es va donar un acord verbal entre ministres de tots dos països que assegurava la solució dels conflictes entre Repsol e YPF i Argentina per la via del diàleg, tot el contrari del que ha succeït, i de la negació per part del Govern argentí de negociar la situació. Molt semblant tot això a la negació del President Galtieri a les advertències que el president Reagan li va fer hores abans del desembarcament de les tropes argentines a les Malvines.
Veurem què succeeix a partir d’ara. Tot és molt prematur per treure conclusions clares i el conflicte serà llarg, però el que sí sembla és que el govern tornarà a actuar com al passat, i si mirem enrere, Argentina no va sortir ben parada al final.
Albert Pérez
Cap de col·lectiu de la JNC d’Horta-Guinardó
visites