Actualment Catalunya representa aproximadament el 16% de la població total d’Espanya, és la segona comunitat amb més habitants per quilòmetre quadrat i la segona en població total. Catalunya constitueix més del 17% del PIB espanyol, concretament, és la que més aporta de les comunitats, tot i que en renta per càpita queda per sota de Navarra, Madrid i País Basc. Per sectors econòmics podem dir que Catalunya es basa en serveis (més de la meitat del seu PIB) i en indústria (una quarta part d’aquest), essent la comunitat amb més indústria d’Espanya i la que més aporta en aquest sector. Però els números no acaben pel context nacional, també es fan notar internacionalment i dins d’Europa: formem part dels Four motors for Europe, un seguit de quatre regions amb gran poder de desenvolupament econòmic on, entre moltes d’altres coses, compartim una semblant situació (més greu) en termes de dèficit fiscal amb Baden-Württemberg. A més, dins de l’Europa dels 15, som els tercers en captació d’inversió estrangera, darrera d’Irlanda i Portugal, i estem entre els primers del món; tot segons un estudi de Lluis Torrents de l’IESE. Catalunya suposa la quarta part de la producció industrial espanyola i té més de 3.000 empreses estrangeres. Amb totes aquestes xifres, positives, un pot preguntar-se: i com aconseguim aquestes posicions? Com aconseguim aquest atractiu econòmic? D’on traiem aquesta potència? La resposta no pot ser curta, moltes dades i situacions s’hi relacionen, i és impossible fer-ne un estudi micromètric en tant poc espai, si més no, puc fer-ne un resum que obre les portes a entendre quina és aquesta “fórmula catalana” i quina és la visió d’alguns per al futur:
S’ha dit d’una forma comuna que Catalunya era atractiva empresarialment, per exemple, pels beneficis impositius i incentius fiscals, però certament no pot ser, i no és, una situació que pugui arribar a generar aquest atractiu d’una forma completa; les empreses van allà on veuen un benefici i una opció a millorar, a expandir-se, més enllà de les ajudes que els hi puguin donar. En aquesta línea, molts economistes i estudis empresarials han girat entorn un seguit d’arguments: bones comunicacions i situació geogràfica, teixit industrial elevat i diversificat (de químiques a tecnologies de comunicació), població ben formada (una mà d’obra ben preparada), amb creació de treball substancial, tradició industrial amb bona gestió, tipus baixos d’interès, costos de contractació i manteniment raonables, afluència d’immigració… Si bé aquests últims arguments, relatius a la població i la mà d’obra, són els que més han pesat en una tradició ben solidificada des de 1996 sobre el fenomen de la deslocalització. Fins i tot, aquest ha posicionat a Catalunya, darrera de Shangai, com a territori amb més inversió estrangera per deslocalització; amb tot, en els últims anys i actualment, les polítiques catalanes ja intenten moderar aquesta situació.
Acceptant així el potencial industrial de Catalunya, s’ha de subratllar el paper del turisme i, com hem dit, part de la principal font del PIB català, tot i les evidències de l’èxit d’aquest sector, sumades a característiques mencionades en fets de població, comunicacions i preparació laboral, fan que no dediqui més temps a parlar-ne.
La majoria de les empreses que es localitzen a Catalunya no són transnacionals, i la major part d’exportacions i importacions succeeixen amb Espanya. Tot això genera un elevada qualitat de vida, una de les més altes d’Espanya i d’Europa, i aquest fet suposa un actiu de futur i desenvolupament i un bon reclam per al comerç i l’empresari; ara bé, en un món globalitzat de grans potències productores, com Estats Units, Japó, la Xina o Alemanya, Catalunya, de territori i recursos certament limitats, quina cabuda hi té? Intentar mantenir la nostra faceta històrica, industrial, sense canvis ni reorientacions, i continuant en una diversificació generosa no ens fa ser, en termes de riquesa nacional, tant competitius com podríem ser-ho. D’aquí, es fa un interessant estudi en el treball de Xavier Vives i Parkaj Ghemawat titulat “Competitividad en Cataluña: el reto de una sociedad”; entre moltes coses possibles a comentar d’aquest treball vull destacar el paper que se li dóna a l’especialització i a invertir en desenvolupament i innovació, conjunturalment amb la necessitat d’adoptar tecnologia avançada en producció per fer baixar els preus dels inputs, fet que realment a Catalunya sempre s’ha donat bastant eficientment. Destaquem, doncs, una indústria de tecnologia i innovació, més que de producció massiva, tot i unes circumstàncies que durant temps l’han pogut atreure.
Tornant al fet de la quantitat d’exportacions que produïm amb Espanya, i relacionat amb l’aspiració d’independència política d’aquest, cal subratllar un altre fenomen econòmic relativament modern que va sorgir de valoracions d’experts sobre la possible independència de Quebec: l’efecte frontera. Aquest tracta sobre l’efecte perjudicial d’una ruptura política d’un estat si aquest abans no té una economia totalment sòlida amb una població que accepti aquest fet i així ho demostri ja que, per contra, els efectes, a curt i mitjà termini, econòmics del país esdevenen una baixada del PIB i l’atracció inversora constant i greu; l’exemple popular d’aquest fet és el cas de Iugoslàvia. També, i en paral·lel amb aquesta situació de binomi (política i econòmica), cal remarcar les afirmacions de l’economista català Sala i Martín, segons el qual, només amb els recursos catalans destinats a finançar les funcions de l’estat espanyol, més l’actual financiació autonòmica, ja podríem costejar-nos bona part de la transició nacional, i encara més si hi podem afegir el dèficit fiscal que patim. És, també, molt gràfica l’aportació d’un treball del FMI titulat “The art of making everybody happy: how to prevent a secesion”, en el que s’expressa com Catalunya, amb el seu potencial i situació política, és un exemple perfecte d’estat sota una mala gestió fiscal estatal tot i la seva força motriu de la nació. Es veu un escenari d’independència política provable i favorable gràcies a les característiques econòmiques que ho fan possible.
En conclusió, les raons que han erigit a Catalunya en la situació econòmica actual, prometedora, no han de quedar aquí, pensant que el model és “perfecte”; ben al contrari, en unes aspiracions de plena sobirania, tenint present el nostre potencial, han d’ésser mesures racionals com l’especialització industrial, la correcta regulació fiscal controlant fets com la deslocalització (i més davant la situació emergent de molts països superpoblats), el foment del desenvolupament tecnològic i d’investigació, el manteniment d’un teixit industrial renovat, la facilitat per obrir mercats internacionals nous, etc., els que han de convertir Catalunya, juntament amb una població convençuda de la seva unitat, en la nació que ha de ser.
Guillem Castro Izquierdo
Militant de la JNC Sants-Montjuïc
visites