No és difícil trobar joves que tot i tenir una llicenciatura finalitzada, amb màster i pràctiques laborals o inclús doctorat; es trobi aturat o acceptant feines que no són pròpies de l’àmbit pel qual s’ha format. L’economia de Catalunya, supeditada a l’espanyola, pateix aquesta situació amb una taxa d’atur del 19,4% i superant el 40% a nivell juvenil. Per contra, països forts de la UE mantenen una taxa d’atur baixa, i inferior al 10% a nivell juvenil. Si comparem economies podem trobar múltiples causes, però el principal resum que en podem extreure és que les empreses catalanes no contracten nous treballadors perquè no guanyen diners amb la nova contractació. És un problema de productivitat, que és baixa pel cost que té.
La baixa productivitat comparada de la nostra economia, té també diversos orígens; però una de les causes i de les principals, es troba en el sistema educatiu i universitari. És significatiu, que el fracàs escolar de Catalunya (31,9%) dobli la mitjana de la UE i igual de preocupant és que l’economia no consideri òptims o necessaris incorporar nous llicenciats al mercat laboral.
Les causes del fracàs escolar es troben en dos fronts, principalment en uns docents desbordats per manca de recursos, econòmics, de formació pròpia, d’impossibilitat d’individualització, d’establir complicitat amb l’entorn familiar, etc. Dades com el fet que el fracàs escolar sigui el doble en les escoles públiques, que en centres concertats, o el triple que en centres privats independents, ho confirmen. El greuge, és tal que la taxa de graduats d’ESO dels centres públics al 2007 era del 61,1%; sent la taxa més baixa d’Espanya, i molt lluny del 90% que busca la UE, o del 80% (aprox.) del País Basc i Navarra.
Aquesta situació, no només perjudica a qui la pateix, sinó a la pròpia societat, i al nivell educatiu amb el que molts alumnes assoleixen el pas a la universitat. És vox populi dins la docència universitaria l’escassa preparació amb la que iniciem els estudis universitaris, no només conceptual, sinó d’esforç, aspecte que explicaria que molts estudiants no busquin l’excel·lència acadèmica, o inclús abandonin la Universitat. Si sumem que la Universitat planteja una metodologia d’ensenyament molt més tradicional, de transmissió de coneixements, i anacrònic a l’actual realitat del mercat laboral, que busca tenir treballades les competències laborals necessàries; és lògic que avui en dia les empreses no ens considerin amb la formació adequada.
Les solucions són clares, Catalunya ha d’invertir més en educació; el nivell d’inversió per alumne es troba 7 punts per sota de la mitjana espanyola, i té la taxa de despesa en educació respecte el PIB més baixa d’Espanya, per contra Euskadi té una inversió per alumne de 57 punts per sobre de la mitjana. Però no és només inversió el que es necessita, Finlàndia paradigma de l’educació europea, té una inversió per alumne similar a Euskadi, i obté millors resultats. Això és degut a la major exigència dels docents a nivell de formació. També es fa necessari saber treballar amb els alumnes en risc de fracàs escolar, i entendre la situació en la que es troben, on generalment sol ser per un ambient familiar poc adequat o retroalimentació amb altres alumnes en la mateixa situació de fracàs escolar. Reforçar les escoles amb educadors extraescolars, que facin un reforç escolar, un seguiment i una atenció, o utilitzar elements motivadors com l’esport, la dansa o la música, no seria cap tonteria a plantejar.
A nivell universitari, no cal simplement una major inversió, sinó un canvi de plantejament i saber aprofitar els Graus, que demanen una major capacitat procedimental i de competències que les Llicenciatures. Ampliar les beques públiques i no simplement de caràcter econòmic, sinó de convenis laborals amb empreses tot establint programes educatius integrals i de dos anys entre l’empresa colaboradora i la universitat, possibilitant a l’alumne treballar i estudiar amb una compensació econòmica. Buscar l’excel·lència acadèmica premiant la possibilitat de realitzar postgraus de manera becada; ampliant les partides econòmiques així com beques destinades als alumnes que decideixen realitzar I+D a les Universitats; trobar convenis laborals també amb els estudiants que realitzen el Doctorat, etc.
En conclusió, Catalunya ha de fer un esforç en educació. A nivell econòmic considerablement, també a nivell social i els propis estaments educatius, però especialment l’universitari. Les xifres, són preocupants; cal entonar un mea culpa, plantejar-se reflexions i sobretot, que les universitats es preguntin per què un alumne recent llicenciat i amb màster, té dificultats per trobar feina. No cal oblidar que també som víctimes del dèficit fiscal, i la situació s’agreujarà degut a la fràgil situació financera de la Generalitat, on el 20% del pressupost està destinat a pagar deute. És urgent que la població entengui la necessitat de la independència, o com a mínim un pacte fiscal que elimini el greuge comparatiu que patim, perquè en definitiva, ens permetrà tenir un teixit educatiu i universitari fort, entre molts altres aspectes, i no només beneficia a uns, sinó a tots.
Josep Palau
Militant de la JNC de la Dreta de l'Eixample
visites