“Universitat” deriva de la paraula llatina universitas. En un inici, feia referència simplement a un conjunt de persones associades a una institució, comunitat, societat... El significat del mot però ràpidament es va reformular i es convertí en la casa del coneixement on els més erudits assistien per ensenyar i aprendre, avançaven el coneixement humà. Però no ens enganyem, aquest sistema tenia un gran parany, només hi podien accedir els individus adinerats. Els diferents models socials i, fins i tot, els econòmics van anar adaptant aquesta semàntica fins el que coneixem ara com universitat. Tot i així, s'ha mantingut, curiosament, en les nostres ments, la percepció de que anar a la universitat és triomfar a la vida, ser el millor. Evidentment, l'objectiu d'aquest article no és analitzar l'evolució de la universitat com institució sinó reflexionar seriosament en què, finalment, s'ha convertit, en què la hem convertit.
Cal, per tant, reconèixer les seves funcionalitats, per a què serveix. Són realment fàbriques de professionals preparats per entrar al món laboral? O són institucions mal gestionades que, malauradament, massa sovint, allarguen el temps que escalfen la cadira alguns? Són suposades representacions del nostre alt nivell tecnològic, científic i lingüístic? O són el màxim exponent d'un sistema educatiu equivocat des de les bases?
En primer lloc, situem-nos, si us plau, en el temps soci-econòmic que ens trobem. Crisi, retallades, atur... són les notícies que cada dia trobem en els mitjans de comunicació. El problema és i ha estat que durant massa temps ens hem acostumat a gastar de forma desmesurada, a vegades fent bones inversions i masses vegades tirant diners a un pou sense fons. Cal adaptar-nos a un nou temps, a una nova, històricament parlant, època. Estem justament en la transició de dos mons del tot diferents i ens hem d'acostumar al nou. Això vol dir deixar de gastar i començar a invertir. Trobar solucions i no problemes. Cal aplicar doncs nous conceptes econòmics. Utilitzar de la forma més eficient els pocs recursos de què disposem. Potenciar allò què ens fa créixer com a país i eradicar allò que ens frena. Per tant, repassem curosament els pressupostos universitaris i replantegem-nos seriosament si estem invertint de forma eficient. Restringim les carreres que creen atur i potenciem aquelles que generen treballadors. La universitat, evidentment, ha de cobrir la necessitat intel·lectual dels individus però no ens enganyem, la societat no inverteix milions i milions per aconseguir la felicitat dels estudiants sinó perquè aquests al sortir de les facultats aportin valor afegit al seu país, creïn ocupació, evolucionin la ciència, ens permetin viure d'una forma més còmode i confortable... No és lògic tenir llicenciats sense feina dos anys després de sortir de la facultat. Com tampoc ho és tenir periodistes o economistes treballant en un bar. I no em mal interpreteu, respecto per igual totes les professions. Però detesto que s'inverteixi en professionals d'un àmbit que no fan falta o, si més no, no en fan falta tants. Aquest fet evidencia el fracàs del model universitari. Evidencia que no hem estat capaços d'orientar als nostres estudiants cap a professions necessàries. Evidencia una mala gestió dels impostos dels contribuents.
No ens pensem que anem mancats de solucions. Durant anys hem desacreditat l'efectivitat dels cursos de formació professional. Tots, com a societat que som, hem arribat a la conclusió que si un estudiant no va a la universitat es tracta d'un fracàs. Aquesta premissa que masses pares i fills han assumit és del tot errònia. La FP crea professionals, treballadors. Gent altament qualificada en el seu àmbit per entrar al món laboral. Cal recuperar aquests centres i retornar-los la dignitat que es mereixen.
Per altra banda, el model Bolonya partia de bones bases. L'estandardització i la homologació de les carreres era evident que calia fer-la, almenys a nivell europeu. Malauradament, s'ha quedat en això, simplement una bona idea. Com és possible que a Espanya les carreres de grau durin quatre anys i a països també europeus com, per exemple, Alemanya durin tres? Com és possible que a Catalunya oferim 420 graus diferents i només 505 màsters? És evident que es tracta d'un model insostenible i del tot ineficient. El món laboral exigeix gent altament especialitzada en un camp i no gent que sàpiga fer de tot i res d'alguna cosa en concret. L'objectiu una vegada més seria aixecar la vista i mirar per sobre dels Pirineus, a veure què hi està passant; saber per què nosaltres estem on estem i altres estan on estan; reduir l'ensenyament generalista i augmentar l'aprofundiment en cada una de les àrees del coneixement; construir un equip de professionals que siguin els millors dels millors en cada àmbit.
L'educació universitària és evidentment la clau que obre la porta a la prosperitat i a la recuperació econòmica. Deixar d'invertir en aquestes institucions seria signar la nostra sentència de mort com a país. El problema és que no estem gestionant correctament els diners. Cal, doncs, una renovació del model universitari. No estic parlant de fer petits pegats que arreglin temporalment la situació. Es tracta de reformular els fonaments de la universitat pública. Consensuar quina és la seva funció social i quina hauria de ser. Reestructurar els coneixements de cada professional. Crear més vincles entre universitats i empreses. Recuperar les formacions professionals. Són solucions necessàries per millorar l'eficiència del model educatiu i crear professionals de debò.
Joan Muñoz Gayet
Militant de la JNC Sant Andreu
