La fusió de caixes ha servit de mecanisme a totes les entitats financeres per a reforçar la seva estructura i intentar no ser intervingudes. Aquest és el cas de Bankia, formada per Caja Madrid que, en una primera instància es va ajuntar amb Bancaja, i després amb un seguit de caixes de menor magnitud, que són: Caixa Laietana, Caja Canarias, Caja Rioja, Caja Ávila i Caja Segovia. D’aquesta manera va esdevenir el segon banc amb major volum d’actius a l’estat espanyol. El principal problema d’aquestes fusions rau en l’acumulació d’actius de seguretat molt dubtosa, com ara les inversions d’alt risc i els actius immobiliaris sobrevalorats. Per a separar aquests tipus d’actius i intentar-los controlar, es va crear un òrgan anomenat ‘Banco Financiero y de Ahorros’ -BFA-, amb una de les majors carteres immobiliàries del sector. Cal recordar que en època d’expansió econòmica les entitats que formen Bankia van invertir lliurement en tots aquests tipus d’actius d’alt risc, amb una alta rendibilitat associada.
També és notòria la politització de Bankia, ja que no només el sortint president és Rodrigo Rato, ministre d’economia del Partit Popular durant els anys 1996-2004, així com diversos vocals del consell d’administració són també antics ministres del mateix partit. Sinó que ha estat el banc predilecte de l’elit madrilenya, encapçalada per Esperanza Aguirre. Si fem un breu repàs de les entitats recentment intervingudes, hi trobem un seguit de caixes amb un alt grau de politització, com ara la Caja de Ahorros del Mediterraeo -CAM-, relacionada amb el PP Valencià; Caja Castilla la Macha -CCM-, on tant el PSOE com el PP de la castellana comunitat s'acusen mutuament de voler controlar-la ; o Caixa Catalunya, la nineta del ulls del PSC.
Amb aquest panorama no hagués estat estrany pensar que la intervenció per part de l’estat espanyol fora imminent. Tot i això, els diversos auditors del ‘Banco de España’ -BdE- no deurien compartir aquesta opinió, ja que unes dos setmanes abans de la nacionalització de l’entitat van donar el vistiplau al pla de viabilitat presentat per la mateixa. Paral·lelament el president de Bankia assegurava als mitjans de comunicació que l’entitat no tindria cap problema en acomplir els requisits del Govern Espanyol i del Banc Central Europeu -BCE-.
La intervenció, de moment, costarà 23.465 milions d’euros, dels quals 4.465 sortiran el proper juny directament del 'Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria' -FROB-. Recordar que l'aportació d'aquest fons prové d'un 75% dels 'Presupuestos Generales del Estado, és a dir, dels contribuents, i un 25% dels 'Fondos de Garantía de Depósitos' -FGD-, o sigui, de les entitats de crèdit i el BdE. Mentrestant, els altres 19.000 encara no se sap d'on provindran. Una opció a tenir en compte és treure'ls també del FROB, tot i que en el tancament dels comptes a l'Abril, el fons va declarar una liquiditat de 5.400 milions d'euros, i amb una capacitat d'endeutament de 13.600 milions. Per tant, no hi arribaria i es quedaria sense capital, cosa molt dolenta pel futur de la resta d'entitats bancàries. Finalment, sembla ser que el capital s'injectarà el juliol a través de deute públic convertible al BCE, o als mercats financers.
Amb tot això, van sortint informacions de primes milionàries per als exdirectius de Bankia, com el cas d'Aurelio Izquierdo, provinent de Bancaja, amb dret de cobrament de 14 milions d'euros per la seva prejubilació l'octubre d'aquest any passat, o el de Rodrigo Rato, que cobrarà 1,2 milions d’euros -600.000 per any-, com preveu la generosa legislació aprovada recentment. A la primera conclusió que podem arribar és que estem pagat els plats trencats d’una mala gestió basada en assumir un risc massa elevat, tot i els diversos tocs d’atenció que va fer el Banc d’Espanya a les diferents entitats. Per a fer una ràpida comparativa, aquesta quantitat més que duplica el que el Govern d’Espanya ha deixat de gastar en concepte d’austeritat a les partides de sanitat i educació. O, el que és el mateix, el que el govern opressor ens pren a totes les catalanes i catalans amb un any i mig en concepte d'espoli fiscal.
Tot i aquesta injecció de capital públic, cap membre del consell d’administració de l’entitat anirà al Congreso de los Diputados a Madrid per a explicar els successos i escoltar els retrets de tots els grups parlamentaris, fet habitual als Estats Units. Tampoc es preveu jutjar als membres del consell d’administració, ni al seu president, per a una mala gestió de diners aliens, en contra de les indicacions del Banc d’España.
Per tant, en aquestes situacions es presenta una complicada disjuntiva. Si no salvem una entitat financera d’aquestes magnituds de la fallida, l'FGD garanteix els 100.000 primers euros dels dipòsits de tots els clients. Ara bé, en aquests casos hem de tenir sempre present la caiguda Lehman Brothers i el que va significar per a l’economia mundial. El cas de Bankia potser no hagués estat tan dramàtic a nivell mundial, però sí a nivell estatal i, de retruc, per a Catalunya. Hagués significat el contagi a altres entitats financeres, la caiguda en picat de l’IBEX, la pujada desenfrenada de la prima de risc i, qui sap, si la fallida de l’estat espanyol i la sortida l’euro, ja que no hi hauria capital suficient per a tapar el forat que això provocaria.
Ara bé, intervenir un banc que no ha fet els deures en matèria financera tot i les recomanacions de l’òrgan suprem en el seu sector no pot voler dir una injecció gratuïta de capital públic. A la intervenció financera l’ha de succeir una intervenció judicial que busqui els culpables d’aquesta situació que fa tremolar l’economia i els imposi la pena pertinent.
A la segona conclusió que podem arribar és que el descontentament de la societat pels anomenats cercles d'elit, que comprenen l'alta societat en els sectors financer i polític espanyols, on hi ha relacions directes clares, i on a sobre no es depuren responsabilitats, és totalment comprensible.
Aleix Pujolar Vilar
Militant de la JNC de Gràcia
