Amb la recuperació de l’autonomia als anys 80 s’acordà la normalització lingüística, és a dir, el foment del català per part de la classe política i les institucions públiques. L’Estatut de Sau, en efecte, reconeixia el català com l’única llengua pròpia del país, mentre que l’Estatut de 2006 declarava l’ús preferent del català per les administracions i els mitjans públics, si bé el Constitucional ja es va encarregar de passar-ho pel ribot. El consens de la immersió lingüística no només fou assumit pel nacionalisme sinó també per forces com el PSC i Iniciativa, que protegiren el català de finalitats electoralistes. Aquest consens explica donant exemple i usant-la com a llengua vehicular, i en bona part explica com la llengua catalana ha anat recuperant posicions.
És per a això que avui en dia sobta com una persona a qui se suposa certa sensibilitat pel fet nacional català com és l’Excel•lentíssima Alcaldessa de Barcelona, que recordem que va votar Sí/Sí el 9N, mostri més sensibilitat per l’ús no-sexista del llenguatge que no pas per utilitzar públicament el català. En efecte, si fem un cop d’ull al Facebook d’Ada Colau, que utilitza habitualment com a espai de reflexió, veurem com és incapaç d’aplicar-se a sí mateixa l’ús preferent del català. Dels vint-i-cinc estats que ha publicat des d’inicis de 2016, 24 són en castellà i 1 en català. La deferència amb els seus seguidors castellanoparlants va ser autocomentar-se’l amb el mateix text traduït a la llengua de Pablo Iglesias. El contrast amb Núria Parlon, l’alcaldessa socialista de Santa Coloma de Gramenet - el municipi de majoria castellanoparlant en el qual es començà a aplicar la immersió- és flagrant, deixant de banda que la segona sol respondre als comentaris dels espectadors. Els 60 community managers d’Ada Colau tenen altres coses a fer.
Un altre exemple. Si feu un cop d’ull a aquest vídeo electoral de les diverses confluències de Podem, Mònica Oltra i Joan Ribó parlen en valencià; X.M. Beiras i Xulio Ferreiro ho fan en gallec mentre Colau i Gerardo Pissarello renuncien a la llengua pròpia dels catalans. Llengua que constantment renunciava a utilitzar públicament durant els grans actes de campanya.
Simplement, em sobta que una persona compromesa en bones causes com és ella no s’hagi fet aquesta reflexió. La qual cosa em porta a pensar en dues situacions: la primera, que per al tipus de nova política que Colau pretén representar la promoció del català és una causa de l’antic règim, perquè al cap i a la fi ella és ciutadana del món abans que catalana. En segon lloc, que Ada Colau ho faci a posta amb finalitats electoralistes, renunciant a donar exemple en la promoció del català per segmentar el seu missatge (el mateix que fan C’s i PP al Parlament, quan els seus líders canvien de llengua segons el tema) i arribar al mercat que de debò li interessa, que és l’espanyol.
Marcel Planagumà
Membre de l'executiva JNC Barcelona
És per a això que avui en dia sobta com una persona a qui se suposa certa sensibilitat pel fet nacional català com és l’Excel•lentíssima Alcaldessa de Barcelona, que recordem que va votar Sí/Sí el 9N, mostri més sensibilitat per l’ús no-sexista del llenguatge que no pas per utilitzar públicament el català. En efecte, si fem un cop d’ull al Facebook d’Ada Colau, que utilitza habitualment com a espai de reflexió, veurem com és incapaç d’aplicar-se a sí mateixa l’ús preferent del català. Dels vint-i-cinc estats que ha publicat des d’inicis de 2016, 24 són en castellà i 1 en català. La deferència amb els seus seguidors castellanoparlants va ser autocomentar-se’l amb el mateix text traduït a la llengua de Pablo Iglesias. El contrast amb Núria Parlon, l’alcaldessa socialista de Santa Coloma de Gramenet - el municipi de majoria castellanoparlant en el qual es començà a aplicar la immersió- és flagrant, deixant de banda que la segona sol respondre als comentaris dels espectadors. Els 60 community managers d’Ada Colau tenen altres coses a fer.
Un altre exemple. Si feu un cop d’ull a aquest vídeo electoral de les diverses confluències de Podem, Mònica Oltra i Joan Ribó parlen en valencià; X.M. Beiras i Xulio Ferreiro ho fan en gallec mentre Colau i Gerardo Pissarello renuncien a la llengua pròpia dels catalans. Llengua que constantment renunciava a utilitzar públicament durant els grans actes de campanya.
Simplement, em sobta que una persona compromesa en bones causes com és ella no s’hagi fet aquesta reflexió. La qual cosa em porta a pensar en dues situacions: la primera, que per al tipus de nova política que Colau pretén representar la promoció del català és una causa de l’antic règim, perquè al cap i a la fi ella és ciutadana del món abans que catalana. En segon lloc, que Ada Colau ho faci a posta amb finalitats electoralistes, renunciant a donar exemple en la promoció del català per segmentar el seu missatge (el mateix que fan C’s i PP al Parlament, quan els seus líders canvien de llengua segons el tema) i arribar al mercat que de debò li interessa, que és l’espanyol.
Marcel Planagumà
Membre de l'executiva JNC Barcelona
