En l’article de l’anterior número de la Coronela, el Tractat d’Utrecht suposà l’abandonament internacional de Catalunya. Ara, però, aprofundirem en el paper que va jugar el Principat durant el període de negociacions, que va culminar amb la seva firma ara fa tot just 300 anys, l’11 d’abril de 1713, a la ciutat holandesa del mateix nom.
A partir del moment en què s’iniciaren les converses de pau entre totes les potències europees, els catalans suposaven un entrebanc per a l’entesa. Els aliats, i els britànics especialment, havien recolzat i promogut l’aixecament català contra Felip V. Ara bé, com que a les converses de pau totes les potències van aconseguir millores comercials o territorials substancials, aquestes passaren per sobre de les aspiracions catalanes, ja que una part important dels tractats es fonamentaven en el manteniment dels territoris peninsulars i colònies americanes units sota la corona de Felip V. La resta d’estats afavorits en les negociacions donaven suport a aquesta condició, ja que ells eren els beneficiaris de les nombroses possessions europees que cedia la monarquia hispànica: la monarquia austríaca aconseguia Milà, Nàpols, Sardenya i Flandes, i la Gran Bretanya obtenia els enclavaments estratègics de Menorca i Gibraltar.
No obstant, tant la corona britànica com l’austríaca intentaren que s’inclogués una amnistia pels catalans, que havien de mantenir els seus privilegis i les seves institucions. Ambdues monarquies es veien moralment obligades a fer-ho ja que sabien que havien donat suport al poble català perquè es declarés a favor de la casa d’Àustria i així entrés activament en la Guerra de Successió. Però Felip V no es va moure en cap moment de la seva posició: els catalans havien de perdre els privilegis i ser durament castigats per un crim de traïció al rei.
Marc Rodés
Àrea Projectes i BCN 2014
