En els darrers mesos, d'ençà de l'última Diada, alguns membres de la política catalana o directament el conjunt de catalans, hem estat comparats diverses vegades amb Hitler o el Nazisme. Polítics, directors de diaris o artistes, han caigut en el lamentable i repulsiu recurs d’aquesta analogia per referir-se al nacionalisme català. Els últims en fer-ho han estat la gent de Telemadrid, que van emetre un reportatge en un informatiu en què es comparava el discurs d'alguns dirigents catalans amb les tècniques de propaganda utilitzades per dictadors com Hitler i Stalin.
Aquesta inexplicable necessitat que tenen alguns de jugar la carta dels nazis per degradar als catalans, és a la vegada moralment repugnant i preocupant. No cal dir (o potser sí, escoltades certes declaracions) que el nazisme fou un dels episodis més terribles de la història de la humanitat. Els genocidis duts a terme per Hitler i la seva manera de manipular les masses amb fins cruels i aberrants són d'extrema seriositat, del que s'hauria de parlar des de la més profunda delicadesa. Banalitzar-los tal i com s'està fent últimament no només recalca una espectacular ignorància sinó que també senyala una manca de sensibilitat històrica flagrant.
Amb això, no pretenc que el nazisme ni cap altre moment de la nostra història es converteixi en un tabú. El meu argument seria més aviat el contrari. L’historiador Francesc Cabana – i el meu avi – sovint afirma que la història és una gran font d'aprenentatge, i que si la gent dediqués més temps i atenció a conèixer-la les coses anirien diferent. Personalment, estic completament d'acord amb aquesta anàlisi.
Per altra banda, desprès de fer aquestes reflexions, un dubte m'envaeix: Què podem esperar d'un país que manté un dels mausoleus més grans del món en homenatge a un dictador?
Judit Cabana
Militant de la JNC de Sarrià-Sant Gervasi
