En aquests moments tan importants que vivim pel nostre futur nacional, altre cop ha quedat patent que, quan alguna cosa amenaça la “unitat” de l'Estat espanyol aquest no dubta en usar tot tipus de pressions i estratègies per a mantenir-la. Aquest cop ho hem pogut comprovar amb dos exemples ben clars: el primer, les pressions que ha rebut la vicepresidenta de la comissió europea Vivian Reding per a què rectifiqués les seves paraules sobre el fet que cap tractat ni llei deia que una Catalunya independent hagués d'abandonar la Unió Europea. El segon és el fet que, segons han pogut constatar alguns catalans a l'estranger, les ambaixades i consulats espanyols arreu del món estan posant traves burocràtiques per a què aquests puguin votar en les eleccions al Parlament. Resulta, però, que aquesta mala praxis no és un fet aïllat fruit d'un moment convuls, sinó que ja, en altres ocasions també ha usat certes males arts per aconseguir el que volia. Com el sonat cas de Fresno on, segons han testificat diverses federacions, la federació espanyola de patinatge es va dedicar a pressionar a representants d'altres països per a què votessin en contra de l'admissió de la federació catalana dins de l'ens mundial de patinatge.
Aquest joc brut utilitzat en diverses ocasions, evidencia la manca de capacitat de diàleg que han tingut els diferents governs centrals -siguin del color que siguin- envers la necessitat dels catalans de ser reconeguts com a nació. Malgrat la voluntat d’entesa i d'encaix amb Espanya que hi ha hagut per part dels diferents governs de la Generalitat des de la restauració de la democràcia, mai cap polític espanyol ha manifestat la seva mà estesa per intentar comprendre la realitat catalana, una realitat diferent. Han preferit atacar i titllar-nos d'insolidaris, egoistes i un llarg etcètera abans d'intentar traçar ponts conjunts.
I és que només amb diàleg es pot avançar en un conflicte. En algunes ocasions ja ho hem pogut veure com és el cas del País Basc on després de molt temps s'ha aconseguit la fi del terrorisme mitjançant el diàleg. Doncs qualsevol persona necessita poder-se expressar i explicar el perquè del seu posicionament; necessita sentir-se escoltat i, també, sentir la voluntat d'entesa per part de l'altre part. Tot això, però, no ho hem trobat en l'Estat espanyol que sembla que encara té massa arrelats alguns tics del passat que fan que certes idees es considerin sagrades i inviolables.
Així doncs, davant d'aquest panorama, Catalunya, finalment ha decidit canviar de carril i comença a explorar més a fons la via de l'Estat propi, perquè la via del diàleg -gairebé inexplorada- ja s'ha esgotat. No ens han volgut escoltar i per això ara hem decidit, tal com es va veure en la Diada, començar el nostre propi camí.
David Trepat Segura
Militant de la JNC Barcelona Ciutat
