És intrínsec a la
naturalesa humana la gran complexitat del que som, del que fem, del que
representem i del que ens envolta... i, tanmateix, ens encaparrem en capturar-la
en enunciats simples i grans proclames; esbossos ràpids de la realitat. El fet
és que després de la primera volta de
les presidencials franceses gairebé qualsevol breu titular requereix matisos.
Hollande (28,63%) guanya
la primera volta, però ni de bon tros amb la diferència que alguns sondejos havien
arribat a atorgar-li. Sarkozy (27,18%) aconsegueix no quedar gaire allunyat del
socialista, però no pot evitar passar a la història com el primer
president-candidat que no guanya el premier
tour. Per si fos poc, el desenllaç
de les presidencials no és gens clar: Els sondejos per la segona volta
indicarien una clara victòria d’Hollande per més de 8 punts però, per si de cas,
aquest no acceptarà els 3 cara a cara plantejats per Sarkozy –proposta
desesperada del President sortint, sabent-se fort en aquest tipus d’encontres-.
Hollande podria jugar la carta moral en contra d’un President bling-bling, elitista i vanitós. En resposta, Sarko també podria veure’s temptat de desenterrar el fantasma d’Strauss Khan per qüestionar així la integritat moral del projecte socialista. En fi, la batussa pot ser terrible.
Tanmateix, segurament
és a Sarkozy a qui se li planteja el
major repte estratègic; Hollande té un suport gairebé unànime de l’esquerra
política. En canvi, el centre i l’extrema dreta vacil·len respecte al candidat
d’UMP, qui es veu obligat a moure fitxa per conquerir el seu espai. Probablement
Sarko optarà per temptejar aquells
qui han votat Front Nacional (17,9%) a la primera volta tot escurant el seu
discurs a la dreta –encara més-. Sí, a
primera vista pot semblar més llaminer que no pas una lluita pel centre de Bayrou
(9,13%), però el de FN pot ser un caramel enverinat degut a la complexitat
i la varietat de perfils dels qui han votat a Marine Le Pen. De fet, no només
és molt probable que Le Pen opti per no donar cap consigna de vot per la segona
volta sinó que, ja d’entrada, s’apunta que només
la meitat dels votants de FN es decantarien per Sarko. El per què? Principalment per què el seu vot pel FN hauria
sigut més aviat un vot protesta
anti-establishment que no pas un vot ideològic d’extrema-dreta. D’altra
banda, s’indica que FN ha sigut la força més votada entre l’electorat obrer, gràcies a un discurs marcadament populista
i de solucions aparentment fàcils. Aquest
apunt no hauria d’estranyar a Catalunya, on és sabut que el discurs de PxC o
del PP a Badalona no ha calat precisament entre els votants que podrien
considerar-se “sociològicament de dretes”. No obstant, sembla improbable que la
majoria d’aquests votants s’aproximin a una dreta més convencional i podrien optar per abstenir-se.
Sarkozy, doncs,
no ho té gens fàcil per aglutinar una majoria al seu voltant, però intentarà també mobilitzar a tots aquells als qui no els fa gens
de gràcia la possibilitat d’un President Socialista.
En qualsevol cas,
cal remarcar que hi ha molt més en joc
que tant sols decidir qui serà el pròxim inquilí de l’Elysée; del que passi a França el 6 de Maig en depèn el rumb que
prendrà Europa en els pròxims anys.
En una Europa dominada pel centre-dreta, la victòria
d’Hollande podria veure’s com l’inici del
revertiment de la tendència actual, és l’esperança socialista. Però ja
ho diu la dita, “una flor no fa estiu”, i podria ser que “le changement” (c’est maintenant) d’Hollande acabés
aquí. Almenys a Alemanya, que sí que es troba en la
seva primavera, sembla força improbable un relleu de la Canceller Merkel.[1]
L’escenari en el que Merkel canvia de parella de ball
resulta tant incert com el rostre d’Hollande al sortir de la cabina de votació.
El suport clar dels líders Europeus a Sarkozy podria deixar aïllada una França socialista
i, en un tàndem Merkhollande on només
pedali la primera, està clar que Europa no avança. I
no és que Hollande no cregui amb Europa, com no creuen ni l’extrema dreta ni
l’extrema esquerra francesa, és que el seu missatge és justament l’oposat al
que planteja Merkel. La diferència entre ambdós països és que mentre Alemanya
puja, França baixa. Tot i estar molt millor que els seus companys del sud, França comença a albirar l’amenaça
d’una decadència no tant llunyana. Fins
quan Alemanya la tindrà com a un igual?
Però les coses
poden canviar fins i tot també amb la reelecció de Sarkozy. A França s’estén la idea d’una Europa que
pesa més que no pas alleuja. La lliure circulació de persones dins les
fronteres Europees –Schengen- ha afavorit fluxos migratoris de l’Est d’Europa,
que es sumen a una societat ja força multicultural. En temps de crisi
–econòmica i d’identitat- aquest fenomen és vist amb recel per una part
creixent de la societat francesa. La controvèrsia sobre l’expulsió de gitanos
romanesos l’estiu de 2010 n’és una mostra. Només
faltava que el President anunciés la possibilitat de sortir de Schengen... i ho
va fer a menys de dos mesos de les eleccions. A més, si Sarkozy pretén
fer-se amb part dels votants de FN, ja pot anar deixant de banda qualsevol
ambició europeista. Només recordar, a tall d’exemple, que Marine Le Pen advoca
per abandonar l’Euro i tornar al Franc.
Amb tot això, menys
Europa i més França és un discurs força transversal. El major risc que es corre és que França no es cregui el projecte
Europeu. Si això passa, no serà ni el Regne Unit més euroescèptic, ni uns PIGS
decadents, ni d’altres Estats amb moviments antieuropeistes rampants els que
construiran els Estats Units d’Europa. Alemanya, sola, tampoc.
Pau Dalmau i
Fradera
Militant de la JNC
de Sarrià Sant-Gervasi
24 Abril 2012
[1]
Vid. “Una victoria socialista en Francia
no tendrá "efecto dominó" en Alemania”, LV, 24 d’Abril 2012.
Online a: http://www.lavanguardia.com/internacional/20120424/54285768913/victoria-socialista-francia-no-efecto-domino-alemania.html